L'islam, el calaix de sastre on hi aboquem totes les nostres pors

Quan parlem del món àrab o del món de l'islam, no ho fem amb una mirada pròpia, ho fem amb mirada generalment espanyola. Vuit segles de presència musulmana a la península, una guerra de civilitzacions importada d'altri i una immigració recent que ha fet créixer el calaix de sastre on aboquem totes les nostres pors. Ens falta una mirada centrada des de la catalanitat, des dels nostres interessos, i no des dels marcs anglosaxons, espanyols o europeus que mai no han estat pensats per nosaltres. Jordi Llaonart porta vint anys interpretant el món àrab i l'islam des de Catalunya i en català. Coneix Síria, Turquia, l'Iran, el Líban, Palestina. Ha cobert genocidis, revolucions i guerres oblidades. Ha escrit sobre minories de les quals ningú no en parla: assiris, iazidites, drusos, kurds, sahrauís, amazics. El 2024 va publicar Viatge al cor de l'islam, un llibre extraordinari que avui es llegeix amb una altra urgència. La conversa va molt més enllà de la guerra oberta entre Israel, els Estats Units i l'Iran. Desmunta la ingenuïtat del "volem acollir" sense condicions: les normes del país les hem escrit nosaltres, i és arrogant pensar que els fills de les dones que vénen amb vel seran ateus i feministes només pel fet de viure aquí. I tampoc funcionarà fer el costum llei, com vol l'extrema dreta. Estem veient les dues coses alhora: una secularització molt gran dels immigrants d'origen musulmà i una fanatització dels que es queden tancats dins les seves comunitats perquè per connectar-se amb la religió només tenen certs entorns i els obliguem a renunciar a l'islam. És un buit intermig que en realitat decideix el futur del país. Una conversa imprescindible sobre per què la integració dels fills de la immigració és la batalla on ens hi juguem tot, sobre la densitat civil que necessitem reconstruir entre la família i l'Estat, i sobre el poder devastador que té l'Iran amb l'estret d'Ormuz —un avís de què vol dir per un país no tenir sobirania energètica. Conduït per Jordi Graupera, professor universitari i president d'Alhora.