Coloma Bertran amb Arnau Tordera - Avui que el sol ens ha sorprès ben alt - J.Coll (VideoOficial)

Coloma Bertran i Arnau Tordera interpreten "Avui que el sol ens ha sorprès ben alt", un poema de Jaume Coll que ha musicat la violinista i que forma part del disc "Nocturns i diamants" (Segell Microscopi, 2020) que veurà la llum el proper 7 d'abril. NOCTURNS I DIAMANTS (Segell Microscopi, 2020) Després d’una llarga trajectòria com a membre de diversos projectes musicals, Coloma Bertran ens presenta el seu primer treball discogràfic en solitari. Un treball íntim on la violinista es redescobreix com a creadora amb una sonoritat més pròpia i pinzellades que evidencien el seu recorregut pel món del jazz, la música clàssica i la música tradicional. El disc que inclou composicions i improvisacions per a violí sol, poemes musicats de Víctor Sunyol i Jaume Coll i una adaptació d"Homenatge a Teresa" d'Ovidi Montllor. Ha comptat amb la col·laboració de les veus d’artistes com Sanjosex, Gemma Humet, Carles Belda, Arnau Tordera, JU, Guillem Soler i Dia Sañé. -- Web: www.colomabertran.com Facebook:   / colomabertra.  . Instagram:   / colomabertran   Twitter:   / bertrancoloma   Spotify: https://open.spotify.com/artist/0GeGP... Subscriu-te al canal oficial de Coloma Bertran a YouTube:    / colomabertran   -- Lletra: Jaume Coll (del llibre Un arbre molt alt) Música: Coloma Bertran Veus: Arnau Tordera Violins: Coloma Bertran Gravació violins: Jordi Casadesús a Fontderola Gravació veus: Arnau Burdó a Heroïna Estudi Mescles: Panxii Badii Masterització: Víctor Garcia Edició de vídeo: Arnau Berbel - una producció de BrodaStudio www.brodastudio.cat -- Text: Avui que el sol ens ha sorprès ben alt i el dia ha estat prou bo amb nosaltres (feia calor, però no gaire, i el vent ens bufava, petit, al clatell i darrere les orelles), ens ha tocat dir-nos adeu un altre cop. Marxava, carrer enllà, enmig de gent i d’altres coses, i m’anava girant de tant en tant, seguint-te, mirant com te n’anaves, que al cap d’uns quants carrers he vist que ja no hi eres. Després, un cop de vent, un vent molt fred, ha fet picar porta i finestres i ha esbarriat ocells i fulles, papers i dies meus que no em sabia, que cauen barrejats per dintre meu —i el vespre se’t fa amable quan camines, vestida de molts anys, per aquelles ciutats i aquells carrers que no podré caminar mai, que t’han volgut i que has volgut tantes vegades. I el món, que s’ha fet gran, fet de gent i de moltes coses. --