LA TRINCA. EL MEU COL·LEGI

Ens posaven l'uniforme, bata de ratlles, i ens penjaven la cartera a les espatlles. I ens portaven a un col·legi ple de finestres, on una banda de frares feien de mestres. Aquells de quaderns de «deberes», aquells plumiers, aquells pupitres de fusta amb dos tinters. Aquella sotana negra amb una creu; aquella bragueta immensa de cap a peus. Ens feien entrar la llista dels reis gots a base de plantofades i mastegots, i ens deien quina és d'Austràlia la capital, i ens formaven el espiritu nazional. «Venid y vamos todos con flores a porfía...» «¡Qué buenos son los padres escolapios! ¡Qué buenos son, que nos llevan de excursión! ¡Que viva España y su tradición, y los padres escolapios que nos dan la educación!» «De Isabel y Fernando el espíritu impera: moriremos besando la sagrada bandera.» Ells ens feien creure en Déu, mal que fos a cops de creu. Aquell maig, mes de Maria, aquells rosaris, aquell fotimer d'estampes i escapularis. Aquell tancar-se en el wàter tot el recreo, i aquell confessor que et deia: «Quants cops, fill meu?» «Las manos sobre el pupitre», l'hermano ens deia, però ells de la butxaca mai se les treia. Que fóssim «puros y castos» ens predicava, mentre tot fent la mà morta ens grapejava. Aquella olor de col·legi, rància ferum, de llapis, de pell de taronja i de pixum. Aquella paret davant, aquells dos quadres, i aquell Sant Crist penjat entre els dos lladres.