Desapareixíem lentament | Manel

http://www.totssants.com “Que ve l’amor, que ve l’amor ressonant com un exèrcit de timbals”. I l’amor arriba a La Casa Murada, fort i voraç. Es presenta en la forma de la Teresa Rampell, que aquí és la Tere, més deixada anar, més encesa. Del bruixot que porta la promesa d’un canvi a una ciutat gris i avorrida. Del record del dia, quin dia, amics, en que semblava que tot podia ser. L’amor ve implorant perdó a la Yoko, l’empestada, l’amant maleïda durant anys i anys per tants altres amants, potser per enveja o per gelosia. Són cançons del disc “Atletes, baixin de l’escenari” (Discmedi / Warner, 2013), i a l’estudi tenen una pressa i un nervi que no els coneixíem. L’Arnau Vallvé, bateria, diu que les cançons han anat agafant embranzida a base de concerts i que per això ara sonen amb aquesta urgència. I potser així s’entén millor i tot el sentit de les últimes cançons de Manel. “Atletes, baixin de l’escenari” és un disc d’amor. D’amor en general, no només d’amor romàntic. Cap als altres, cap a un mateix, cap a la possibilitat d’un futur. I si no són cançons d’amor, veient com les canten com les criden! a La Casa Murada, a nosaltres ens ho semblen.