Sextina del cine mut

En l’aire prenen forma els primers mots, cada mirada esdevé un gest. La càmera abraça la seva ombra, i es projecta la dansa de la llum, sobre la blanca extensió de la pantalla, on es trena i es respira el silenci. El públic conté l’alè en el silenci, mentre els ulls llegeixen els invisibles mots, i tot pren vida dins la pantalla, on cada cor s’expressa amb un gest, bategant amb el flux i reflux de la llum, i s’allarga, fugissera, l’ombra. Un únic gest trenca l’ombra, i el cor s’omple de silenci, mentre tremola i brilla la llum, teixint un fil de secrets i mots, que només el cos pot convertir en gest, sobre la pàl·lida extensió de la pantalla. Les escenes es multipliquen dins la pantalla, ombra i llum juguen com un gest, i ressona en l’aire el silenci, com un far invisible que parla en mots, mentre cada gest es repeteix, com ombra, i es fon amb la fluïdesa de la llum. El temps s’atura, suspès en la llum, que dibuixa sobre la tela de la pantalla, ombres i gestos que canten sense veu, ombra, i ens transporta el so del silenci, que parla sense paraules, només amb mots, i el cos respon al ritme del gest. Pantalla, llum, gest i ombra, silenci i mots es fonen en un sol moviment, i el cinema mut... esdevé vida viva.