Max Roqueta legís un extrait de "La mòrt de Còstasolana" (Verd Paradís) [Max Rouquette]

... Quand durbiguèt los uòlhs, i aviá benlèu cent ans qu'èra aqui, benlèu una minuta, un èr fresquet i baisava la gauta e lo frònt. La nuòch davalava doçament. Ara i aviá pas pus de tèrra. La tèrra èra dins son esquina, se pensèt que coma un gigant, amb sas espatlas ont la sentissià, la portava sol. Era detràs. Còstasolana èra sol a la cara dau cèu. Veguèt de fuòcs s'alucar dins lo grand gorg de l'èr, o tremolar coma de ciris de penitents o de romieu caminant dins l'escur cap a quauque nadal celestial. Era aquí sol davant la nuòch coma Dieu quand l'aguet facha. Sol e sens mans pèr lo distraire de son eternitat. Ara s'èra calada la campana. Montava de ras de la tèrra un tèunhe bronzinament, montava coma un fum amb de rebats de lutz, montava fins qu'a romplir la nuòch. Èra coma l'alen seren dau mond. Èra lo sieu alen, l'alen de sa vida solitària dins lo cèu sens fin. Tot lo cèu tremolava d'aquel còr umil coma aquel dels grilhs de l'estiu e aquò èra l'alen de Còstasolana. E son esperit èra au centre d'una ròda lusenta ont l'estelum virava coma un vaissèl que gira e vai s'aprefondir. Quand la mièja nuòch aguèt rendut lo bòsc a la sauvatgina que se sòna de luònh dins l'escur Còstasolana finiguèt. Beluquejava lo cèu de totes sos fuòcs. La tèsta de l'òme èra una pèira entra las pèiras. Lo vent jogava amb sos peus....